26 d’agost de 2013

Fred

Fred era la típica persona que et ve al cap quan et diuen el seu nom: pèl-roig, no massa alt, pigat i amb ulleres de cul de got. Era el típic individu que vivia en una típica ciutat on passava una típica vida. S’aixecava, anava a treballar i, quan tornava, omplia el seu típic pis amb la típica cadena de televisió. Els seus horaris i rutines es complien amb una exactitud estressant digna del rellotge més perfecte. Mai variava, sempre el mateix; no es parava a pensar en la seva vida; tampoc en millorar-la, ves no li fes mal el cap. El dia que se li trenqués la rutina, adéu-siau Fred.

Efectivament, així va passar. Era un típic dia d’una típica primavera de la seva típica ciutat. Tot li indicava que aquell dia no aniria bé; primer, el despertador va sonar vint-i-tres segons tard. A les torrades els va costar mig minut més del compte fer-se; i el metro venia trenta-vuit, trenta-vuit! Segons tard. Tot anava tard, per què? No ho comprenia. A la feina, Cap es fixava en ell constantment i el feia posar nerviós, fins el punt que va trencar deu plats. Cap el va renyar furiosament, però ell no sabia què fer. Ell tenia la culpa que Cap el renyés? Després, Amiga estúpida plorava perquè xicot d’Amiga l’havia deixada, i ho pagava amb Fred. Quina culpa tenia ell que xicot d’Amiga l’hagués deixada? Se sentia destrossat.

Tot li havia anat malament aquell dia. Fins i tot Mare no li va trucar. Estava desesperat, no sabia on amagar-se. L’endemà va ser pitjor encara; una veu desconeguda li indicava qui es reia d’ell, qui era malvat, qui no mereixia la seva atenció. Els seus nervis empitjoraven segon a segon. Els desastres del dia anterior es repetien, i Fred estava al límit. Què podia fer ell, per solucionar-ho? No hi veia cap solució possible. Fred és el típic individu que pateix el típic estrès, i quan pateix estrès es tira al llit; això mateix és el que Fred va fer. Però la veu no callava, i el despertador tampoc. Al cap de poc, tots els mobles d’aquella habitació no callaven.

Per què li havien de parlar a ell? No podien parlar entre ells, així el deixaven tranquil? Semblava que no. Els va cridar que callessin, però no li van fer gens de cas. Ja fora de si, va envestir la finestra, la qual feia més soroll, i la va trencar per a què callés. Pobre Fred. Qui té la culpa que Fred es tirés per la finestra?