La meva lluna

Les siluetes dels arbres a mitjanit, ballant suaument sota l’ímpetu del vent gèlid de tramuntana, em permeten entrellucar la diminuta figura de la lluna quasi nova. Jo corro i corro, en un intent desesperat de poder contemplar el satèl·lit rugós abans no s’esvaeixi. Els avets, però, s’entesten en no deixar-me’l veure, com si m’haguessin de protegir de la seva feble mirada, tement per la meva vida. Bajanades. Segueixo esquivant els obstacles del camí pedregós mentre malbarato el meu preciós temps sense poder contemplar la lluna. 

Aquesta tarda ha plogut, i no m’ha agradat. Vora les quatre feia un sol esplèndid, digne d’un dia de primavera; en un obrir i tancar d’ulls la situació s’ha capgirat. El cel s’ha enfosquit; els carrers han quedat deserts. I ha començat a ploure. I queia la pluja, i queia una altra vegada, i seguia caient. No era pas una pluja plàcida. Les gotes d’aigua, grosses, impactaven furiosament amb tot allò que trobaven al seu pas, sense pietat. Aquella pluja, negra, turbulenta i espessa, portava mals presagis. No podia esperar més: aquella nit havia d’anar a buscar la lluna.

 I ara, encara que ha deixat de ploure i que de la pluja només en queda el sòl desfigurat i moll, jo corro sota un cel sense estrelles en busca del meu astre perdut, el somni esberlat d’un pobre desgraciat. L’equilibri precari de la persecució es trenca. El terra és fred, pastós, i... com definiria el gust de fang? No ho sé pas; tampoc és important. Escupo l’argila que m’ha entrat a la boca, m’aixeco i segueixo corrent. A mesura que avanço el camí es torna més estret, fangós i angoixant. 

Pensava que potser tot podria canviar. Pensava que per fi podria passar pàgina, acabar el capítol, tancar el llibre i cremar-lo a la foguera, i no n’he sigut pas capaç. Tots els intents han estat en va. Ara em pregunto si realment he estat mai a prop de superar tot aquest trauma, si alguna vegada la meva ment s’ha il·luminat. Evidentment, conec la resposta: no. Mai no he estat a prop de la solució ni mai hi estaré. 

La foscor m’ha engolit, però això no m’ha aturat pas. Mai res no m’ha aturat, vés per on. No pots témer quelcom amb què has viscut tant de temps... Tot i això, la meva vista no m’ofereix gaire informació sensible, així que he d’alentir el pas. M’adono que el vent ha cessat. Quan ha succeït això? Ni me n’he adonat. Segueixo avançant. Cap so, a part dels que genero jo, arriba a la meva orella; és força inquietant. Dono voltes sobre mi mateix, buscant la sortida. I la trobo, no sense grans esforços. I engego a córrer, desesperat, en l’alè final de la meva persecució. El terra s’esvaeix sota els meus peus, el cor s’atura durant un instant i l’adrenalina es descarrega quasi dolorosament. Però no passa res, perquè jo sóc feliç. He trobat la meva lluna.